Tres provincias, una corrupción

Ahir al matí esmorzàvem amb la notícia de la implicació del zaplanista José Joaquin Ripoll en el cas de corrupció d‘Oriola pel qual ha quedat amb llibertat amb càrrecs. I on altres voran l’enèsim motiu de preocupació per la higiene democràtica dels valencians qui escriu vol trobar un motiu de satisfacció: un tret més, com la pòlvora o Paquito el Xocolatero per cohesionar el país, de Vinarós a Oriola, o de Fabra a Ripoll. La presumpta (mot que hauria d’estar paraula de l’any per a l’AVL) implicació de Ripoll en el xanxullo del fem fa la mateixa pudor que els residus que acull la planta objecte de la investigació. Gracieta d’altra banda previsible i repetitiva que no podia deixar d’esmentar.

Però com dic, l’operació contra la corrupció d’ahir és un bri d’esperança per a totes aquelles persones que temíem que les comarques del sud (en cristià paladí, la província d’Alacant) acabarà per despenjar-se d’este país allargassat i complex com és el nostre.

A Castelló tot apunta que es vol portar per fí a Fabra davant la justícia. Els populars argumenten que donat el seu estat de salut la pretensió és una bestiesa. I sobre què hi ha de la salut de la justícia si no es fa millor no preguntar.

A València, ciutat, província i regne, Camps continua sense rebre el nomenament definitiu de ses majestats de Gènova malgrat el magne sacrifici efectuat amb les caixes. I si a estes altures el cognom de Camps no acompanya a tots els efectes la xifra del 2011 vol dir que ni el presi troba les factures niRajoy les té totes de la conveniència dels seus actes.

I si quedava Alacant, la província que en altres temps fora l’aldea gal·la front al campsisme i la seua corrupció, la notícia d’ahir amb les acusacions sobre Ripoll, ens confirma que almenys pel que fa a la corrupció, del Sénia al Segura, mantenim l’espina dorsal.

Serà hora per tant d’abraçar els nous temps i modernitzar aquella cantadeta del regionalisme hegemònic per dir “Tres provincias, una corrupción: Fabra, Gürtel i Ripoll.”

Tot i que ben pensat, per als qui ens preocupem per la cohesió d’un país esquarterat, l’ambició potser ens hauria de portar a reclamar una comarcalització de la corrupció valenciana, o en el seu defecte, la seua convergència en una única trama d’àmbit regional(barra)nacional. I dic això perquè, adoptant el pragmatisme que ens reclamen els temps, la seua eradicació encara ens queda lluny.

Paciència que no patxorra…